Sol·licitud de contribucions (Call for papers) per al dossier: «“Sóc contemporani!” Strindberg i el teatre d’avui»

Estudis Escènics obre una «sol·licitud de contribucions (articles)» per al dossier específic sobre l’obra d’Strindberg que recollirà les ponències de la Jornada «Sóc contemporani! Strindberg i el teatre d’avui» en el número de l’any 2020 de la revista.

 

Convocatòria de resums

-Estudis Escènics accepta propostes d’article per al seu dossier «Strindberg».

-La participació és oberta a totes aquelles persones interessades en la matèria. Caldrà presentar prèviament un resum de la contribució. Els resums, de no més d’una pàgina, s’hauran de lliurar, en català, castellà o anglès, abans del dia 1 de setembre a l’adreça següent:  info.estudisescenics@institutdelteatre.cat

-El Consell de Redacció de la revista farà una selecció de les propostes.

-Les contribucions acceptades es lliuraran en un termini de dos mesos (1 de novembre) per a la publicació a Estudis Escènics.

-Les normes de presentació d’originals es poden trobar al següent enllaç.

- El Consell de Redacció vetllarà per la qualitat científica dels articles tot proposant, durant el procés d’edició, un sistema de doble revisió cega per part d’especialistes reconeguts en la matèria.


Text orientatiu pel que fa als continguts del dossier

Ja fa més d’un segle que Strindberg ens va llegar el monument de la seva obra. De ple en un nou mil·lenni, volem anar més enllà d’una crítica estrictament literària per endinsar-nos en la pulsió central de l’artista: pensar i fer un teatre necessari per a la societat del seu temps. Parlar als contemporanis des del contemporani. O, dit d’una altra manera, trobar llenguatges, formes i continguts per interpel·lar-los i confrontar-los amb els conflictes —tant socials com individuals— del tombant de segle. I és per això que l’obra de Strindberg explora i transgredeix els límits estètics i ideològics de la seva època. La seva lluita ens dona peu a reflexionar sobre el teatre que avui vol ser intempestiu (contemporani).

Per un costat, ens interessa plantejar l’obra d’Strindberg com a estímul i jaciment inexhaurible de pensaments i procediments dramatúrgics.

Per un altre, no volem deixar de valorar l’obra dramàtica de Strindberg com a terrer fèrtil per a la reescriptura. Volem observar com l’autor és llegit, interpretat, adaptat i escenificat en l’actualitat. La manera amb què diversos creadors el prenen —o l’han pres— com a material de referència teòrica i creativa en la seva necessitat imperiosa de renovació.


Strindberg: estímul i jaciment de pensaments i procediments artístics  

Strindberg qüestiona amb contundència la forma dramàtica absoluta. Necessita elaborar motors de teatralitat des de la intrasubjectivitat i el pensament polític. És per això que focalitza en l’univers interior del personatge i en el seu recorregut vital. En la major part de la seva producció, els individus —sovint en un joc explícitament autoreferencial— busquen la manera d’alliberar la complexitat del seu univers íntim. En aquesta línia, de manera més o menys conscient, l’autor traça els camins d’allò que, a dia d’avui, anomenem «descomposició del subjecte contemporani» i «dissolució del personatge».

Strindberg, doncs, obre camí. Explora en els límits, en els marges, en la frontera: tant pel que fa a l’ús de la llengua o a les formes establertes del drama i de la literatura en general, com pel que respecta a l’enfocament de diverses temàtiques. I encara també a l’hora de comprendre el paper que té l’escriptor en la societat, o a l’hora d’abordar algunes qüestions d’àmbit científic o tecnològic. D’aquesta manera, Strindberg aconsegueix ocupar el centre del camp literari i cultural del moment (que contribueix a construir juntament amb altres artífexs de l’esclat de la modernitat al nord, com ara Ibsen o Brandes).

Dels temps de Strindberg ençà, el teatre no ha deixat de repensar-se. Les noves propostes han apostat per descompondre i recompondre l’espai, el temps o els personatges; per relativitzar els marges que separen la veritat de la ficció; per activar tot un patchwork de gèneres, estils i materials… L’essència d’allò que és dramàtic es dissol. Avui, a l’interior d’una mateixa obra es poden conjugar (rapsòdicament, que diria Jean-Pierre Sarrazac) processos narratius d’objectivació (model èpic), el viatge cap a interior —l’accés a l’íntim— (model líric) i l’intercanvi dialogal (model dramàtic). Però, i si a dia d’avui aquesta cursa intempestiva comencés a mostrar signes de fatiga? I si les velles troballes ja haguessin començat a esdevenir noves convencions? I si l’impuls cap a la contemporaneïtat s’hagués desconnectat de l’embranzida que el va originar? I si el creador i prescriptor contemporani —immers en múltiples batalles— hagués oblidat a qui i de què parla?  


Reescriptures de Strindberg

Pel que fa a l’obra dramàtica de Strindberg, ens interessen especialment (però no exclusivament) obres com ara El camí de Damasc, Sonata d’espectres o El somni. Es tracta de rescatar l’audàcia d’uns textos que van trencar les expectatives i les convencions del seu temps; d’acceptar el repte formal i discursiu que aquestes peces ens plantegen com una invitació a repensar què vol dir fer teatre contemporani.

D’altra banda, també ens interessa observar com és llegit, interpretat, adaptat i escenificat Strindberg en l’actualitat. Sobretot —però tampoc exclusivament—, per aquells escenificadors que adopten els textos strindberguians com a partitura o com a material de base a l’hora de concebre els seus espectacles.