Els teatres de la ciutat de Barcelona i l’art comunitari: una aproximació

Resum

Al llarg de la darrera dècada, les polítiques culturals i teatrals han tendit a integrar el concepte de la «cultura com a recurs» (Yúdice, 2003) amb l’objectiu de transcendir-lo des d’una perspectiva de sostenibilitat de les pràctiques escèniques en si (com a activitat artística deficitària). Tot i que hi ha veus crítiques que pretenen superar aquest concepte, resulta difícil escapar a aquesta redefinició dels usos de la cultura. Aquest article revisa una part de la bibliografia recent sobre l’art comunitari i sobre el gir social de les polítiques culturals. Després d’analitzar els conceptes de democratització i democràcia cultural com a pedra de toc, es fa un llistat de les activitats socials i educatives dels principals teatres de Barcelona per constatar que, a part d’un parell d’activitats artístiques comunitàries, la majoria centren la seva tasca en la formació de públics a través d’activitats participatives, trobades i tallers, conscients de l’eix de transversalitat que tracen les noves tendències pedagògiques, les quals sostenen arguments favorables envers els valors positius de l’educació no formal a través de les pràctiques artístiques.