El joc de taula com a performance. Reflexions sobre el procés de creació d’«El candidato (o candidata)»

Resum

A partir del procés de creació d’El candidato (o candidata), un espectacle basat en un joc de taula, em fixo en la performativitat inherent alsjocs i en com es pot traslladar al disseny d’un dispositiu escènic.

Tot partint d’Eiermann i Fischer-Lichte, exploro les similituds entre joc i realització escènica, i proposo aplicar el concepte de dispositiu a la comprensió de l’esdevenir teatral. Entendre una realització escènica com a dispositiu ens permet analitzar-la com un conjunt de relacions de poder entre participants, sense cap distinció a priori entre actants i espectadors*. Subratllo la dimensió tecnològica del dispositiu tal com el presenta Agamben, on les normes tenen alhora la funció de restringir i potenciar la llibertat dels participants. Aquesta dinàmica s’exemplifica paradigmàticament en la tensió dialèctica entre normes i incertesa que trobem en els jocs.

En resseguir les implicacions polítiques que se’n desprenen, aprofundeixo en una sèrie d’aspectes característics dels formats artístics participatius. Proposo una distinció entre un punt de vista representatiu i un de performatiu, així com entre game i play, i recolzo sobre el binomi formulat per Rancière entre política i policia per analitzar les relacions de poder en joc dins un espectacle, i detectar si els seus components lúdics s’utilitzen per generar espais de llibertat o per desplegar resultats pre-programats. A més de basar-me en la meva pràctica, comento peces de Rirkrit Tiravanija, Rimini Protokoll, LIGNA, Kate McIntosh i Mónica Rikić per exemplificar diferents graus d’agència dels espectadors.