«La sonata dels espectres»: el verí i la visió

Resum

L’obra d’August Strindberg dinamita el drama per representar el procés de  destrucció de sentit i el seu contingut residual. Si en el drama tradicional el  sentit transcendent era una part essencial de l’obra, en Strindberg, aquest  sentit —un aspecte que garanteix la unitat i la coherència— queda en suspens.  Així, les seves obres de cambra s’aniran desposseint gradualment del  seu instrumental i de les seves convencions dramàtiques: pràcticament no  hi ha situació, acció, conflicte, o gruix psicològic dels personatges. Precisament,  La sonata dels espectres mostra una clara pèrdua de referencialitat, de  l’exterior a l’interior, a mesura que avancem en els seus tres moviments, inaugurant  una tendència al subjectivisme. La informació proporcionada resulta  esbiaixada i la percepció de la realitat, des d’una altra mirada, provoca una  estranyesa de la quotidianitat, així com una suspicàcia sobre la configuració  de la identitat moderna. 

L’objectiu d’aquest article és, doncs, fer una lectura hermenèutica de La  sonata dels espectres per intentar comprendre quins elements produeixen  aquest desencaix respecte al drama del seu moment, i com aquests processos  segueixen presents en la dramatúrgia d’avui.