La rítmica Dalcroze, mètode en evolució de la formació musical per a les arts escèniques

Abstract

L’any 1910, Émile Jaques-Dalcroze va fundar el primer institut de rítmica a Hellerau, Dresden, Alemanya. Mary Wigman, Adolph Appia, Joan Llongueres, entre d’altres, es van formar en aquest centre. Posteriorment, el mestre Joan Llongueres va crear el primer institut de rítmica al Palau de la Música de Barcelona i va ser pioner a l’hora d’impartir rítmica a l’Institut del Teatre de Barcelona, fundat l’any 1913. Arribat el franquisme, es van aturar les evolucions socioculturals i també les pedagogies d’avantguarda. Després d’anys de decadència, ressorgiren els moviments metodològics oblidats a casa nostra. L’any 1998 va reaparèixer la rítmica a l’Institut del Teatre com una eina de formació musical per al ballarí i l’actor. Aquest article pretén exposar les eines que aquesta metodologia viva i pràctica ofereix mitjançant un entrenament per a la formació integral-musical, en què l’espai- temps-energia continuen sent els eixos transversals de les arts escèniques. Quin tipus de memòria necessiten desenvolupar el ballarí i l’actor? Què aporta el treball musicoespacial? Quin és el treball amb el cos i amb la veu més adient per a l’actor? Quin tipus d’escolta i d’afinació necessita? Què es pot fer perquè un artista esdevingui dúctil? El mètode Jaques-Dalcroze es presenta com una metodologia en evolució, una eina en la meva recerca dins l’aula que treballa amb els elements principals del ritme, del cos i de l’espai i en què la creació i la improvisació en són els fils conductors. Paral·lelament a la teoria de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner, la rítmica Dalcroze ens desplega pedagògicament i artísticament i ens educa des de les diferents perspectives de cada ésser. En definitiva, es treballa amb el que som.