La màscara en la pedagogia actoral: tipus de màscara i transversalitat pedagògica
Keywords:
art dramàtic, Jacques Lecoq, Pau Cirer, màscares, pedagogiaAbstract
Volem contribuir a «Re-Caminant l’escena» mitjançant la recerca de nous coneixements en la formació de l’actor. La nostra exposició es deriva de l’extrapolació de certs elements de la pràctica teatral. Metodològicament, hem procedit a la lectura dels textos bàsics i l’hem compaginada amb un treball de camp adreçat als professionals de l’àmbit nacional i internacional. Un total de vint-i-tres entrevistes, com a punt de partida, per extreure conclusions pel que fa a la complexitat i la varietat d’elements que intervenen en l’educació de l’actor. Aquest treball de recerca es divideix en tres categories de màscara —la neutra, la larvària i la de caràcter—, amb una procedència i una lògica de treball diferenciades. Començarem per la màscara neutra: el 1913, Jacques Copeau va introduir aquest tipus de màscara a la seva escola de Vieux Colombier (França), per influència del teatre nō. Més endavant, Jean Dasté i Marilén Copeau —a la seva escola de Grenoble— evolucionaren el concepte de màscara noble. Posteriorment, Jacques Lecoq —antic alumne de l’escola—, va viatjar a Itàlia, on va conèixer l’escultor Amleto Sartori, i junts projectaren l’anomenada màscara neutra. Les màscares larvàries les va descobrir Jacques Lecoq durant la dècada de 1960 al carnaval de Basilea, a Suïssa, i les va adaptar a la seva pedagogia. I, finalment, les màscares de caràcter són aquelles que ens han acompanyat des de l’inici de la humanitat, que han anat variant segons l’època i que defineixen un caràcter (o personatge). A tall de conclusió, amb la nostra investigació volem posar de manifest les peculiaritats de cadascuna de les màscares i la seva lògica de treball. El nostre objectiu és trobar, a manera d’hipòtesi, el caràcter transversal dels seus principis pedagògics.