Ricard Salvat: el somni d’un futur Teatre Nacional de Catalunya

Abstract

El 3 de març de 2013 la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va tancar les seves portes a causa de la delicada situació financera de la institució, provocada en gran mesura per les enormes retallades en cultura del govern i l’augment de l’IVA cultural. És un bon moment per parlar de Ricard Salvat, que ja en els anys seixanta del segle passat va imaginar un futur i hipotètic teatre nacional català. Director escènic i agitador cultural, Salvat va ser un dels pares de l’anomenat «teatre independent» dels darrers quinze anys del règim de Franco, i a la seva faceta de director cal sumar-hi la seva tasca com a acadèmic i docent. Fundador de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) l’any 1960, aquest projecte pedagògic es va convertir de seguida en un potent focus ideològic, teatral i de resistència cultural. Amb el teatre públic alemany com a referent, Salvat va intentar portar a terme el seu projecte sobre tres pilars ben definits: la creació d’un repertori, la recuperació del català com a llengua de cultura i la recerca i consolidació d’un estil interpretatiu propi. Irònicament, però, quan el TNC finalment es va inaugurar el 1996 Ricard Salvat no va ser mai convidat a dirigir-hi un espectacle. La meva recerca es qüestiona si Salvat va tenir èxit o no a l’hora de portar a la pràctica els seus fonaments teòrics i de quina manera el seu model de teatre nacional català pot ser identificat en el teatre dels nostres dies.